“El canvi es produirà quan els malalts en parlem"

Nascuda a Porreres i amb 47 anys, el març del 2008, na Petra Grimalt, professora d'economia d'educació secundària i mare de dos fills, es va detectar un petit bony al pit esquerre. De seguida, botà la senyal d'alarma. I pocs dies després, l'opinió d'un expert i una biòpsia li confirmaren que patia un càncer molt agressiu al pit esquerre.

Durant l'operació, li van extreure una mostra del pit dret, al qual tenia una petita crostera, que s'havia detectat, ella mateixa, abans que el bony. Amb els resultats a la mà, després de l'operació del pit esquerre, se l'informava que tenia un paget (càncer al mugró menys agressiu que l'anterior) a l'altre pit.

En el seu cas, s'optà per fer una cirurgia conservadora en els dos pits. El mes d'agost del mateix any, va finalitzar el procés de quimioteràpia. Només quedaven les revisions rutinàries.

Sis anys després, concretament, el dia que anava a recollir l'alta definitiva se la va informar que a una mamografia s'havia detectat un segon càncer al pit dret, el qual se li extirpà. Actualment, la porrerenca ha acabat el procés de quimioteràpia i està en tractament hormonal durant cinc anys més.

P: Creus que parlar de càncer de mama és, avui en dia, un tema tabú?

R: Evidentment. Hi ha gent que segueix parlant d'un mal dolent, com si pogués haver algun mal que fos bo. Falta que la gent faci visible que el càncer existeix. Sobretot per ajudar als altres que tenen càncer ho puguin duu millor.

Jo així com vaig (porta el cap rapat) no només és per comoditat sinó per un cert tacte de reivindicació. I no et pots imaginar les cares que posa l'altra gent quan em veu. I sé cert que a molta gent li faig llàstima però més igual. Més igual perquè jo no he d'amagar res.

Trob que n'hem de parlar tranquil·lament i obertament.

  

P: Per què creus que la gent evita parlar del tema?

R: Aiii...Perquè la gent té por. Això és com el record d'aquell mal dolent. Pareix que som nins petits que si no l'anomenem, és com si no existís.

Tot és una qüestió que ve d'enrere. No obstant això, jo crec que aconseguirem vèncer aquesta por.

P: Com qualificaries la disponibilitat de la gent major i la dels més joves a l'hora de parlar-ne?

R: Jo crec que hi ha una diferència substancial entre la gent d'edat i la gent més jove. I, també, segons el nivell cultural de les persones. La por a xerrar-ne canvia tenint en compte aquests paràmetres.

En general, les persones majors eviten parlar del tema perquè són més conservadores. Tot i així, alguna vegada trobes una persona major que ho ha vist i ho ha tocat i és la persona més oberta a xerrar-ne. 

P: Quin tractament creus que donen els mitjans de comunicació respecte al tema?

R: Cada dia els mitjans de comunicació i les associacions fan una feina d'informació vàlida i molt positiva. En especial, les associacions. Crec que la gent comença a tenir una mica més clares les coses.

Pels mitjans de comunicació sembla que el càncer només existeix de manera puntual, quan és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama o per cremar espais buits. Tot i que, la majoria de vegades el tractament de les notícies és positiu perquè informen sobre nous descobriments o sobre el percentatge de gent que supera el càncer. 

P: T'agrada la manera en què la gent es preocupa per tu?

R: M'agrada que es preocupen per mi, evidentment. El que no m'agrada és quan la gent s'acosta per fer-me "llastimetes". Així, pens que no m'estan ajudant. De fet, m'estan putejant. 

Jo diria que els pitjors dies han estat aquells dies que vas a una festa i has d'explicar moltes vegades com estàs. Si sóc a una festa, és perquè estic prou bé per estar on estic i perquè crec que em farà bé estar allà on sóc, en tot cas no sortiria de casa. Si surt és perquè necessit passar-m'ho bé i parlar d'altres temes que no siguin el càncer.

Si volen demanar-me com estic i tenen el meu telèfon, per què no em telefonen el sens demà per demanar-m'ho? Si estic a una festa, no necessit que em piquin amb el tema. Necessit estar bé i desconnectar.

P: Parlant de relacions humanes, com actua la gent quan sap la notícia?

R: Buff...Hi ha persones que s'obliden de tu i altres que surten d'on no esperes. I, llavors, aquestes passaran a ser importantíssimes a la teva vida. De fet, una vegada, vaig comentar amb un metge que hi ha com una percepció, en algunes persones, com si el que nosaltres tenim fos contagiós.

La qüestió és "telefonem i convidem", que si jo estic bé vendré. I si no puc venir, no vendré. Però  convidem, i no deixis de fer-ho perquè estic malalta. I molt menys decidesquis per mi.

Jo estic encapritxada perquè la meva vida no canviï. I, per tant, faré tot el possible perquè tot segueixi igual.  

Després, sempre hi ha gent que intenta fer-te cas però que, tanmateix, no aconsegueixen fer-te sentir millor. Això depèn de les capacitats que té cada persona. I parlar de relacions humanes és molt complicat.  

P: Com t'agradaria que et tractassin?

R: Amb normalitat. Hi ha gent que gairebé s'acomiada de tu de vegades. És gent que no et transmet ni forces ni ganes de viure. Gent que t'arriba a transmetre angoixa i és dolorós.  

P: Quines facultats positives desenvolupa una dona que lluita contra el càncer?

R: El millor és que et fa canviar el pes de les coses a la vida i de les persones.

En el meu cas, que sóc mare, m'ha fet treure una força immensa. Forces que no saps ben bé d'on surten. Forces que surten per atorgar un mínim de normalitat als teus fills i perquè vegin una mare mínimament operativa. 

Sens dubte, un càncer et fa ser més forta, t'ajuda a descobrir fins a quin punt ets capaç d'arribar, et recol·loca i té fa més empàtica, perquè t'ajuda a comprendre millor els altres.

Per exemple, quan vaig donar la notícia als meus alumnes de l'institut, algunes persones s'estranyaven que en parles amb tanta normalitat. Jo diria que, en el meu cas, m'ha fet perdre la vergonya d'algunes coses, també. Ara sóc més atrevida. A més, crec que el dia que els vaig donar la notícia, també, els vaig ensenyar. 

P: De vegades, si no en parlam, és perquè tenim por i la por s'ocasiona a partir de la ignorància. Quina és la causa d'aquesta falta d'informació?

R: Jo crec que, avui en dia, les persones només cerquen informació d'allò que, realment, els preocupa i  quan els preocupa. A partir de si et toca de prop o no, una persona estarà més o menys sensibilitzada.

El que està clar és que amb el percentatge, tan elevat, de dones que pateixen càncer de mama, en algun moment, et tocarà de prop segur.

P: Parlant d'estereotips, quin creus que és el que està més arrelat i quin és, per tu, el més perillós?

R: No t'ho sabria dir. Però, el que és bàsic que s'ha d'evitar és pensar que el càncer és sinònim de mort. Això és fonamental. Clar que ho passaràs molt malament però la gent que morirà és molt poca.

Tenir un càncer no vol dir que hagis de morir. 

P: I quina és la clau per fer eliminar els prejudicis?

R: Crec que la manera de perdre la por i el respecte és que en parlem obertament. Tot i que és un aspecte que pertany a la privacitat de la persona.

Si algú li lleven un tros d'os, ho conta. Per què jo no puc contar que m'han llevat un tros de pit i me l'han substituït per pell de la panxa?  

La solució és parlar del tema però no tan sols els mitjans de comunicació. Crec que el canvi es produirà quan els malalts en parlem. I en parlarem quan es deixi d'estigmatitzar. I es deixarà d'estigmatitzar quan nosaltres en parlem. Per tant, és una roda. O feim tornar la roda grossa o la feim tornar petita. I és a partir de petits impulsos i petites ajudes que aconseguirem vèncer aquesta por.

Si un malalt veu que un altre ho viu i ho assumeix amb més normalitat, el primer ho portarà amb major tranquil·litat.

És bàsic que els malalts, realment, ens creguem que és una batalla dura però que la podem guanyar. 

P: Per acabar, ens podries explicar alguna curiositat o anècdota?

R: Hi ha una cosa molt curiosa i és que la gent que sap que tens un càncer de pit té una fixació de mirar-te al pit. No et miren a la cara.

Una alta cosa molt curiosa és que sofreixes una fase inicial de suport, de gent que et telefona i de gent que et diu coses, que de vegades és tanta que t'arriba a fer mal el cor. Arribes a estar rompuda per dins del suport i les paraules que reps. Però com va passant el temps, i tu estàs, probablement, més fotuda, per una quimioteràpia que t'anul·la les forces o perquè acabes de sortir d'una operació, la gent sembla que s'oblida completament de tu. De totes maneres, sempre hi ha un grup d'amics incondicionals i un suport familliar increible. 

Moltes gràcies pel testimoni d'una dona lluitadora, amb la qual no només hem parlat sinó que hem après molt!!

Aina Sureda Nicolau