Ella va néixer a Palma
de Mallorca l'any 1969. Quan tenia 39 anys li van diagnosticar un
càncer de mama. Després d'una mastectomia al pit dret s'ha
recuperat i ara, amb 45 anys, porta una vida normal, continua
treballant i segueix aquest llarg camí que és la vida acompanyada
de tota la seva família.
P: Benvolguda amiga.
Fins a quin punt t'ha preocupat la forma en què et veien les altres
persones?
R: La veritat és
que al principi intentava ignorar el que pensava la gent de mi, però
així com passava el temps es va convertir en una cosa que realment
em preocupava. La meva forma de vestir habitual va deixar de ser
apropiada degut a la mastectomia, a la pèrdua dels cabells o a les
molèsties per la quimioteràpia. El que em sabia més greu era veure
com la gent em mirava el cap pel carrer.
P: Vas fer alguna cosa
per amagar-ho o vas optar per ignorar a la gent?
R:
La meva autoestima va minvar tant que vaig haver de fer alguna cosa
al respecte. Vaig començar utilitzant perruques amb cabells llargs
de color castany clar fetes amb el meu propi cabell. Però no
m'acabava de sentir bé, em sentia artificial, i a sobre eren molt
costoses. Així que vaig ser valenta i vaig optar per tapar-me el cap
amb mocadors o bufades. Em maquillava més els ulls, ja que
ressaltaven més.
P: Et fa por parlar de
la teva malaltia?
R: Al
principi molta. Tenir por a què la gent es distanciés de mi, que em
veies amb uns altres ulls sols pel fet d'estar malalta. Però amb el
temps he vist que les coses no són així i he agafat molta confiança
en mi mateixa.
P: Consideres que s'ha
creat algun tipus d'estereotip entorn de les víctimes del càncer de
mama? Quin?
R: Lamentablement,
avui en dia es creen estereotips per a cada col·lectiu i nosaltres,
les dones que hem sofert un càncer de mama, no serem una excepció.
S'ha creat un estereotip però consider que positiu. Un estereotip de
dona lluitadora i valenta, de dona que ha sabut tirar endavant, de
dona que ha superat una de les pitjors malalties. La gent ens veu com
unes heroïnes, com unes super dones.
P: La visió que has
dit que es té de vosaltres t'ha ajudat d'alguna manera a seguir
endavant?
R:
La veritat és que sí. Em va fer més forta. Rebre tot aquest suport
em va fer sentir més segura amb mi mateixa i em va motivar. Sovint
ho compar amb un equip de futbol, amb un jugador que sap que a la
grada hi té tota l'afició que l'anima, que està del seu costat,
per guanyar un partit i, en aquest cas, per guanyar al càncer.
P: Respecte a aquesta
comparació que has fet; quina ha estat la teva “afició”?
R: Principalment
la família. Per part del meu home i del meu fill he rebut un suport
increïble, així com dels meus pares. Els amics i companys de feina
també m'han dedicat molt temps i molta atenció. Sincerament, sense
ells no sé si ho hagués pogut superar. Quan dic això alguns pensen
que és una exageració, però, quan et trobes en una situació com
aquesta, no sentir-te sola ajuda, i molt.
P: Com van reaccionar
ells quan els vas informar que tenies càncer de mama?
R: Es
van espantar molt. De fet, al principi tots estàvem molt espantats.
Al meu fill vaig tardar més en dir-li, però el vaig informar d'una
forma més acurada i tranquil-litzadora. En tot moment em van fer
costat i intentaven ser positius.
P: T'agrada aquest
estereotip que s'ha creat entorn de vosaltres o desitjaries que fos
un altre?
R: Que
si m'agrada? M'alaga molt! És trist però actualment cada un de
nosaltres té un cas proper de càncer de mama, ja sigui un familiar,
una amiga o una coneguda. Això ha fet que la gent sigui molt més
comprensible i que per això tinguin aquesta imatge tan positiva.
D'una forma o altra se solidaritzen amb nosaltres. Però tot i així
tampoc som super dones. És cert que hem superat una greu malaltia,
però n'hi ha moltes altres i més greus.
P: Creus que aquesta
imatge que es té ara de vosaltres és la mateixa que la de fa uns
anys?
R: M'agradaria
que fos la mateixa però ho dubt. Abans no hi havia tants d'avanços
pel tractament del càncer de mama i la gent li tenia molta més por.
Segurament veia la malaltia d'una forma més negativa, així com la
gent que la patia.
P: Fins ara hem parlat
de l'estereotip de la dona. Però, penses que existeix algun altre
estereotip relacionat amb la malaltia en si?
R: La
veritat és que la visió que es té del càncer de mama és una
visió bastant dramàtica. La majoria, i m'incloc a mi abans d'haver
passat tot això, veiem aquesta malaltia com una catàstrofe o una
guerra. Una malaltia que no saps mai el que pot passar, si es pot
prevenir a temps, si es pot superar o si acabarà amb la mort. La
gent li té por i en moltes ocasions pensa “a mi no em passarà”,
però això mai se sap.
P: Ja per acabar,
sabem que la influència dels mitjans de comunicació de vegades
distorsiona la forma de veure la realitat. Quina imatge creus que han
donat de vosaltres?
R: Així
com, sobretot la televisió, crea molts prototips i també
estereotips negatius d'alguns col·lectius, crec que a nosaltres
sempre ens ha tractat positivament. Ha donat la imatge que té la
majoria de la gent, la dona lluitadora. A més, han ajudat a difondre
moltes campanyes per ajudar a la investigació de la malaltia i això
ens ha beneficiat i de veres que ho agraïm.
Moltes gràcies per
dedicar-nos una mica del teu temps. Ha estat un plaer compartir les
teves experiències i desitjam i esperam que les coses et vagin
genial.
Antònia Ferrer Ferrà
