Quan una
dona és diagnosticada de càncer i és mare es sol plantejar el dubte
de si ha de dir els seus fills o no que està malalta. Segons la
psicòloga Isabel Menéndez, sempre s'ha d'explicar. I és que els
nins són molt sensibles als canvis de la vida quotidiana i, tot i
que els puguem ocultar la veritat amb la millor intenció, lluny
d'afavorir-los, els perjudicaria.
Si no feim
partícep a l'infant del procés que viurà tota la família, els
problemes es podrien multiplicar. Els infants podrien realitzar
fantasies per intentar trobar una explicació als canvis que perceben
en la seva mare. Per exemple, que s'han portat malament i que ella
està trista per aquest motiu.
Els nins imaginen moltes
situacions en què es posen a ells mateixos com a protagonistes i
responsables de les alteracions de la vida familiar, en especial si
les alteracions estàn lligades a la figura materna. Per això, la
millor opció és explicar als fills que la mare està malalta.
Quan apareixen els
primers indicis de la malaltia es pot dir als més petits que la
mare ha d'anar al metge. Si la informació s'administra a poc a poc,
amb paraules clares i frases senzilles, els nins estaran més
preparats pel que vagi succeint. És important explicar que res
del que han fet o han dit ha provocat la malaltia.
Qui ha de ser el porta
veu?
La
persona més indicada per donar la notícia és la mare, preferentment
acompanyada pel pare. Els dos haurien d'acordar què diran i com ho
diran. En cas que la mare es trobi sola és convenient que tengui una
persona de confiança pels infants devora seu. No obstant això, ella
és qui ha de donar la informació si no els infants podrien pensar
que el que passa és massa greu perquè ella els ho expliqui.
Quan antes millor
Quan
abans els ho facem a saber molt millor perquè podran entendre el
que ocorr a la seva mare i els canvis que això suposa en la família.
Per això, és recomanable no deixar passa gaire temps entre el
moment en què es diagnostica i el moment de dir-ho. .
Aquest
moment no hauria d'allunyar-se del diagnòstic, ja que és a partir
d'aquest instant quan els canvis comencen a fer-se presents.
D'aquesta manera, els més petits podran assimilar el procés de forma
progressiva.
No
oblidis:
- A partir dels 4 o 5 anys, hem de contar als nostres fills que patim una malaltia.
- A vegades, els adolescents no pregunten ni contribueixen en la conversació. És més, solen negar la situació per por.
- Els infants poden preguntar qüestions que la mare o el pare poden desconèixer. Una solució és respondre “no ho sabem, el doctor ens ho explicarà”, “de moment no ho sabem”, etcètera.
- Els fills han de notar que la mare els té confiança i els conta tot el que se sotmet.
En
conclusió, una bona comunicació entre pares i fills és fonamental
durant el procés.
Font: Revista Mujer Hoy
